SABATES OBRERES. Xavier Antich

Ho va explicar Claudio Zulian en un article memorable, “Zapatos de museo”, publicat el 1998. Preparant l’exposició Escenes del Raval per al CCCB, els veïns li van descobrir que, entre els objectes importants per a la memòria col·lectiva del barri, estaven les sabates de Can Segarra. Eren uns borseguins molt resistents, de pell girada i sola de cuir: sabates de treball, pròpies d’obrers i artesans. Zulian, com va fer amb altres objectes, pretenia exposar-los per donar a veure de què estava feta la cultura material dels seus habitants. Però aquelles sabates, llavors, ja no estaven en circulació. Quan es va dirigir al Museu del Calçat de Barcelona, va rebre una resposta sorprenent: aquest tipus de sabates no formava part de la col·lecció, perquè el museu, segons li van indicar, només col·leccionava sabates “boniques”, “de rics”.

L’anècdota il·lustra sobre la força de l’explotació simbòlica: eren els propis artesans del gremi del calçat els qui consideraven improcedent exposar les seves sabates de feina per considerar-les indignes d’un museu, en realitat, colonitzat físicament i conceptualment pel calçat de les classes per a les quals treballaven. Ells, els subalterns, eren invisibles. Però la qüestió de la visibilitat és també una qüestió política. N’hi ha prou amb pensar en el doble sentit de la paraula “representació”, que al·ludeix a una dimensió estètica, segons la qual els treballadors no estaven “representats” en l’espai del museu, però que també remet a aquesta dimensió “política”, fruit tardà d’una època que va durar dècades, durant la qual les classes treballadores no disposaven de “representació” política ni sindical. Condemnats a ser invisibles per estar privats també de veu. Com va escriure Zulian, “no és cap novetat que els museus hagin estat una de les principals institucions on les modernes classes hegemòniques han forjat la seva identitat i el seu prestigi”. Així, “el que no pertany al cep legítim de la cultura burgesa i a les seves arrels és menyspreat, ignorat i anul·lat”. La paradoxa és que dues dècades de govern municipal d’esquerres no havien aconseguit de modificar la violència d’un relat urbà que excloïa la memòria de les classes populars, d’obrers i treballadors.

Aquests dies s’ha recordat amb justícia un assaig esplèndid d’Owen Jones titulat Chavs. La demonización de la clase obrera (Capitán Swing), en el que s’explora, amb lucidesa i sense clemència, l’odi britànic, molt estès, de les classes mitjanes i sens dubte altes contra les classes populars i obreres, que són vistes en general com a hordes de gentussa mal educada i sense formació, sorollosa i bruta, desproveïda de valors morals, brètols antisocials i violents, insolidaris i racistes, condemnats per la seva pròpia desídia i estultícia a l’autodestrucció. Chav, en realitat, és un terme de pur menyspreu de classe: una qualificació imposada des de l’exterior que estigmatitza, guetifica i exclou. [No cal haver vist les pel.lícules de Ken Loach per endevinar la versemblança d’un relat tan cru, com el de Jones, que converteix en conte de fades les descripcions de la vida obrera que va fer Dickens als inicis de la industrialització].

Seria equivocat extrapolar la descripció d’Owen Jones a la situació catalana o barcelonina, encara que algunes de les fal·làcies que desmunta sí podrien fàcilment traslladar-se aquí, com la generalitzada proclama de què ja tot és classe mitjana i que no existeixen ni obrers ni treballadors, fora de l’imaginari nostàlgic del Primer de Maig. I, tot i això, no és menys cert que la memòria obrera i de les classes treballadores i populars, a Barcelona i Catalunya, és molt lluny d’estar normalitzada. Potser perquè aquí el relat medievalista que va promoure el Noucentisme i, amb ell, la Mancomunitat, ja va expulsar fa un segle de la memòria urbana la presència d’aquestes classes que van fer de Barcelona “el Manchester del sud”: la monumentalització del centre de la ciutat va ser un programa polític, i la creació del “Barri Gòtic", aquest visionari invent del primer parc temàtic, va acabar per convèncer turistes i barcelonins de què aquí només existeixen façanes i ponts gòtics (encara que siguin del segle XX), però no fàbriques, com les que van estar actives fins fa no res. Les últimes dècades, a més, han vist una destrucció del patrimoni industrial sense precedents.

Per això és tan rellevant l’exposició que es mostra, fins al setembre, a l’antiga fàbrica Fabra i Coats, “Objectes, paraules i imatges”, organitzada pel Museu d’Història de Barcelona que dirigeix Joan Roca, un dels responsables de la recuperació de la memòria obrera de la ciutat, amb l’associació Amics de Fabra i Coats. Una exposició que s’acosta a la història de milers d’homes i dones, en alguns casos fins a cinc generacions de la mateixa família, que van treballar en les antigues filatures. Allà estan, escampats com en un camp de batalla, les restes d’una forma de treball i de vida que va configurar l’imaginari del barri i la ciutat durant un segle. Allà hi ha les fabuloses fotografies de la fàbrica, gairebé clandestines, que va fer l’artista Lothar Baumgarten. Allà hi ha una selecció d’imatges meravelloses rescatades per Marta Delclos, que descobreix com a fotògraf prodigiós a Tomàs Fàbregas, obrer i després conserge. Allà està la molt emocionant i subtil filmació de Miquel Tàpies i Ona Planas amb les entrevistes a antics treballadors de la fàbrica, una revelació. I allà estan, esclar, el metre de fusta plegable, la carreta, la màquina de fer punta al llapis, la debanadora manual, les troques de fil.... Objectes en els quals, com ja va endevinar Proust, s’ha quedat incrustada la mirada que va viure amb ells. Un acte de justícia poètica i de memòria política. Una lliçó de vida.

PUBLISHED IN LA VANGUARDIA, JUNE 9, 2014
http://registrousuarios.lavanguardia.com/premium/54409755985/index.html

[Fotografia de l'exposició: a l'esquerra una de les fotografies de Lothar Baumgarten; a la dreta, un fotograma congelat de les fascinants "Puntades sense fil" de Miquel Tàpies i Ona Planas]
****